viernes, 5 de julio de 2013

Gobierno sudafricano desmiente estado vegetativo de Mandela

El gobierno sudafricano desmintió informaciones que aseguraban el expresidente Nelson Mandela se encuentra en estado vegetativo y confirmó que su situación de salud es crítica, pero estable.

La nota oficial difundida anoche precisó que Madiba, como se le conoce cariñosamente a Mandela en Sudáfrica, está en estado crítico, pero estable, y los doctores desmienten que se encuentre en estado vegetativo.

El vocero gubernamental, Mac Maharac, citado por la agencia sudafricana de noticias SAPA, detalló que Mandela, Premio Nobel de la Paz 1993, es atendido las 24 horas del día por un equipo de expertos médicos, enfermeras, paramédicos y otros profesionales de la salud.

martes, 25 de junio de 2013

[Opinión] Los años Brezhnev: ¿‘estalinismo’ o revisionismo? por Ludo Martens

Cuando Gorbachov nos sorprendió a todos en 1985 con un discurso radicalmente nuevo acerca de los 17 años de brezhnevismo, lanzando valientes propuestas en el terreno del desarme, retirando después sus tropas de algunas misiones aventureras en el tercer mundo, se abrió de nuevo un viejo debate. ¿Aún existe una esperanza de que la Unión Soviética vuelva a los principios socialistas revolucionarios? ¿Hace falta revisar el análisis elaborado a finales de los años 60 por el Partido Comunista Chino y el Partido del Trabajo de Albania? ¿Se había completado el restablecimiento del capitalismo en la URSS tras el golpe de Jruschov en 1956? ¿Se podía decir que el régimen que existía desde entonces en la URSS era un capitalismo de Estado que practica una política exterior socialimperialista? 

Hoy, en agosto de 1990, Gorbachov nos vuelve a sorprender por la rapidez y la energía con las que restablece el libre mercado y la empresa privada, con la que implementa planes de privatización e integración en el sistema capitalista mundial. 

Estas declaraciones inesperadas nos obligan a volver al análisis del periodo de Brezhnev, entre 1966 y 1982. 

Circulan diferentes opiniones entre quienes se reclaman del marxismo-leninismo. 

lunes, 24 de junio de 2013

El Gobierno saudí recluta a condenados a muerte para combatir en Siria

Un documento del Ministerio del Interior saudí filtrado a los medios ofrece una amnistía a presos condenados a muerte a cambio de que vayan a combatir a Siria.

Según este documento, las autoridades saudíes han propuesto a los condenados a muerte una amnistía y sumas de dinero para sus familias con el fin de reforzar la posición de los grupos armados en Siria.

El documento ha sido publicado en sitios de Internet y en periódicos árabes y extranjeros.

domingo, 23 de junio de 2013

El Estadio Chile, rebautizado Víctor Jara, de centro de tortura a refugio para el crudo invierno chileno.

Unos días después del sangriento golpe militar de Chile en 1973, el popular compositor y director de teatro Víctor Jara fue arrastrado al sótano de un complejo deportivo bajo techo que se había convertido en un centro de detención y tortura.

El nuevo gobierno consideraba un enemigo a Jara, miembro del Partido Comunista. Muchas personas creen que hubiera sido una poderosa voz contra la dictadura del general Augusto Pinochet.

Pero la vida de Jara se truncó al interior de los muros de hormigón de un vestuario ahora protegido detrás de una puerta de color rojo intenso. Agentes de Pinochet lo golpearon en la cabeza y le dispararon 44 balas.

Cuatro décadas más tarde, ocho exoficiales del ejército fueron acusados del asesinato de Jara. Y el tristemente célebre Estadio Chile, ahora rebautizado como Estadio Víctor Jara, se ha convertido en el mayor refugio del país que da vivienda a cerca de 500 personas por la noche durante el crudo invierno chileno.

viernes, 21 de junio de 2013

[Opinión] CARTA COL•LECTIVA DE BAIXA AL PCPC I ALS JCPC

Companys i companyes,

Nosaltres, militants i ex militants dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català i del Partit Comunista del Poble de Catalunya, volem a través d’aquest comunicat públic manifestar el següent: 

Primer-. Denunciem l’existència d’una fracció organitzada –encapçalada per destacats dirigents d’Astúries- dins del PCPE i els CJC que ha pres el control absolut d’aquesta última organització i que va camí d’imposar totalment els seus mètodes també al PCPE. El treball d’aquesta fracció i el seu cada cop major grau d’influència i de control directe dels òrgans del PCPE i els CJC és en gran mesura el causant dels punts que exposarem a continuació.

Segon-. Denunciem l’existència des de fa més d’un any i mig d’un intent deliberat i reiterat de liquidar el PCPC per part d’alguns dirigents dels CJC/JCPC. Els dirigents que han encapçalat aquest procés de liquidació del Partit són els fins recentment dos membres del CC dels CJC a Catalunya –Albert Camarassa i Ramón Fernández-, amb el suport d’altres membres del Comitè Nacional dels JCPC, particularment d’aquells que han sigut escollits darrerament membres d’aquest CC al 8 Congrés de CJC. Aquest procés de destrucció del PCPC a pesar d’haver sigut desplegat sobre el terreny pel esmenats membres dels JCPC, ha sigut sempre organitzat i desenvolupat sota la direcció del CE dels CJC i en contacte amb la fracció asturiana. 

Per què parlem d’intent de liquidació del PCPC? L’objectiu declarat del grup fraccionalista dels CJC ha sigut destruir el protocol de relacions que existeix entre el PCPE i el PCPC des de la seva fundació. Aquest protocol és el que garanteix el caràcter nacional i independent del Partit Comunista a Catalunya des de la mateixa fundació del PSUC de Joan Comorera l’any 36. Aquest caràcter nacional i independent, ha sigut el model de referència dels i les comunistes de Catalunya, tant del PSUC, del PCC, com del PCPC, no existint en aquest últim partit cap tipus de debat ni conflicte sobre la qüestió en tots els seus anys d’existència. L’objectiu dels liquidacionistes ha sigut el d’acabar amb el PCPC i convertir-lo en una secció més del PCPE, acabant amb tota la tradició organitzativa del moviment comunista del nostre país. Evidentment, el plantejament d’un canvi en el model de relacions entre el PCPC i el PCPE plantejat a títol individual no constitueix en sí mateix cap tipus d’activitat fraccionalista ni atac cap al propi Partit, però no ha sigut aquesta la manera de treballar dels dirigents de CJC. El CE dels CJC ha treballat durant tots aquests mesos de manera encoberta en dos sentits. En primer terme, ha anat preparant internament el terreny per una posició favorable de tots els seus militants a la liquidació del PCPC. El debat sobre la independència del Partit a Catalunya va esser portat a les bases de manera inorgànica i informal, introduint en aquestes una preocupació poc habitual com és aquesta en un jove militant comunista. A més a més, aquest debat no només va esser traslladat de manera inorgànica als militants de Catalunya, sinó que va ser estès arreu de l’Estat per tal d’anar creant un clima d’hostilitat cap al PCPC per part de molts militants de CJC. Paral·lelament, el CE dels CJC va començar a desplegar una elaboració teòrica per forçar un canvi de model i l’absorció del PCPC per part del PCPE. Tot això es produeix després de la celebració de la III Conferència Nacional dels JCPC, on s’havia intentat normalitzar el model de relacions dels JCPC amb els CJC adequant-lo al del PCPC-PCPE per part de la direcció sortint. Després del fracàs d’aquest intent –incloent-hi elements com coaccions al PCPC per part del PCPE; una carta la nit anterior a la Conferència de Juan Nogueira, secretari general dels CJC, als militants de JCPC demanant el vot per les postures del CC; així com l’enviament d’un delegat, més enllà dels que ja tenia de “manera natural” el CC, que va intervenir constantment com si fos un militant més per condicionar tot l’esdeveniment- el CC dels CJC va comprometre’s a abordar la qüestió de manera àmplia i col·lectiva en el transcurs de temps restant fins al 8 Congrés dels CJC després d’aconseguir modificar a la Conferència la postura que durant els debats anteriors havia sigut la majoritària entre els i les militants. En comptes d’això, el CC dels CJC va començar a treballar de manera velada en l’elaboració d’un document anomenat “Un Estado, un Partido” que pretenia ser incorporat com a annex –no discutible ni votable- dels documents congressuals. Només la vigilància revolucionària per part d’alguns militants dels JCPC i del PCPC va poder descobrir i aturar aquest document, que finalment va esser retirat per obligació del PCPE davant la possibilitat de ruptura amb el PCPC. En segon terme, per part dels dirigents dels JCPC, va començar una campanya de calúmnia i desprestigi absolut del PCPC i dels seus dirigents i militants. Durant tot aquests temps els atacs per part dels elements fraccionalistes contra el PCPC i els seus membres no han parat. Tant en les reunions com fora d’aquestes la tònica habitual ha sigut l’insult constant i la crítica fàcil, generant-se també a Catalunya un ambient absolutament hostil per part dels militants de la joventut contra el seu propi partit, arribant alguns d’ells en moltes ocasiones a afirmar que el seu partit de referència no era el PCPC sinó el PCPE, convertint-se ràpidament la majoria de militants en contraris al protocol entre PCPE-PCPC, quan aquesta mai havia sigut una preocupació de cap militant ni havia sigut un element exposat en cap debat formal. Tota aquesta campanya ha pretès hàbilment vincular totes les problemàtiques internes del PCPC –les reals, així com les inventades o les per ells mateixos generades- al protocol i al caràcter independent del PCPC. És a dir, tots els errors dels PCPC eren culpa del protocol, pel que aquest havia de ser liquidat, així com qualsevol independència orgànica, ja que només el PCPE és el garant del “bolxevisme” a l’Estat espanyol. 

miércoles, 19 de junio de 2013

[Opinión] EE.UU. siempre ha sido una feroz dictadura capitalista

Artículo de opinión de Mikel Koba

El 13 de junio de 1953, hace 60 años, fueron ejecutados en la silla eléctrica los esposos comunistas norteamericanos Julius y Ethel Rosenberg, acusados de pasar secretos militares a la Unión Soviética.

A quienes pretendan justificar este crimen de Estado por la “guerra fría” de entonces le diremos: los EEUU de Norteamérica nunca han sido una democracia ni en su política interna ni externa. Han sido un régimen burgués reaccionario tempranamente convertido al capitalismo imperialista que ha liquidado de todas las maneras posibles las formas de oposición capaces de derribar del poder a la ambiciosa oligarquía. Se ha recubierto con los ropajes de los derechos humanos, la libertad de expresión, las libertades civiles y políticas únicamente para mejor consolidar su poder y servir de válvula de escape a las innumerables tensiones sociales que su sistema injusto provoca a cada paso.